Endavant mares treballadores- Clara Nebot
Sóc Clara Nebot. Tinc 2 fills. El Max té ara 8 anys. El Jan en té 10. Quan van néixer, jo treballava de professora a l’ Escola Universitària Gimbernat, donant classes a la formació d’ osteopatia. Les classes eren el cap de setmana. El meu horari habitual era : els divendres i diumenges de 9 del matí a 7 de la tarda, amb pauses de dinar i esmorzar. I els dilluns de 8 a 2 . Un cop al mes.
Amb el Jan, acabat de néixer, em treia la llet a les pauses, les guardavem a la nevera i per la nit, al arribar a casa, les congelavem, perquè així, el Ricard, el pare dels meus fills, li donava al Jan la lleteta, durant el meu horari laboral.
Però amb el Max tot va ser diferent. Ell no volia saber res de xumets ni biberons, Si no hi havia “teta” , ell no menjava.
Així que vaig decidir que podria treballar amb ell. Era molt bó i no acostumava a plorar i a queixar-se gaire.
Hi havia una prioritat , no podia deixar-lo sense la seva teta!!
Així que vaig anar a parlar amb el Francesc, el director de la formació en aquell moment, i li vaig explicar la situació .
Jo li vaig dir, que entenia que no era molt habitual demanar que en una formació de màster: una professora treballés, com a titular, 8 hores amb el seu nadó, que si ho creia convenient podria substituir-me, però jo creia que podria fer bé la meva feina. Sols necesitava atendre al meu fill mentre treballava amb el rigor que sempre ho havia fet.
I en Francesc em va preguntar: creus que pots fer bé com sempre la teva feina, encara que hi portis el teu fill?
I jo lo vaig dir: sí, i si no puc t’ho diré, però n’estic segura .
Així que : endavant em va dir.
I sempre li agrairé. Perquè no és fàcil per una mama treballadora tirar endavant els seus projectes davant els rols laborals. Perquè sóc valenta i coherent amb les meves necessitats i les dels meus, i van ser respectades en aquell moment. Gràcies Francesc.
I si les dones, mares com jo, demanessim més i ens oferissin i concentissin més a les estructures clàssiques laborals, tot seria molt millor.
Així que us animo a demanar, demostrar i quasi exigir que s’ ens respecti com a mares, dones …i que agriu, si us trobeu a companys de feina que us respecten i que confien en vosaltres.
Sou mares però seguiu sent les bones professionals que heu sigut.
Endavant!
Autores
Si t’ha agradat aquest article, et convidem a que ho comparteixis en las tevas xarxes socials favorites. Ho agraïm sempre!
