Clara_Nebot_mihistoria.jpg

El Canvi.

Va ser el Febrer de l’any 88. Una cita amb l’Àlex, un gran amic, que mai va arribar al seu destí. Un accident al que vaig sobreviure i que em va canviar la vida.

Insospitat és el que pot arribar a canviar una persona arran d’un sol instant. De quina manera succeeixen fets inesperats i topen dràsticament amb la vida.

Pensem que no ens pot passar res, però no hauríem de ser tant confiats.

La vida  canvia instant a instant i sense cap dubte, jo diria que existeixen fets que ho canvien tot, absolutament tot.

És com si conduíssim hores i hores per una d’aquelles carreteres dels Estats Units rectes, llargues i ensopides.

L’única distracció és l’inesperat canvi de resant i la petita benzinera sola i oblidada en el desert.

I poc més… un camí relativament segur, sense ensurts.

I llavors apareix lo inesperat: s’acaben les rectes i entrem, sense previ avís, a una carretera plena de sots i corbes.

S’acaba el calor, el vent, la pols… i cau la pluja. Sonen els trons i fa fred. Tot és més difícil. Però seguim conduint. De fet, no ens podem parar. El camí continua, hem d’arribar al destí!

Així és la vida. Nosaltres no hem vist l’anunci del canvi! No estava indicat!

Intentem tornar a enrere, però és complicat, ens ha costat massa arribar a sobreviure al poc recorregut que hem fet.

I aquell esportiu descapotable que ens anava tan a mida en el desert, ara ens fa nosa, potser aniríem millor amb un 4×4.

I aquella samarreta de cotó, la canviem pel jersei de llana d’emergència que mai no traiem de la bossa.

Què fàcil i que complicat és tot el que venim a fer a aquest món.

Qui és el valent que afronta amb valentia tots els canvis i ensurts que ens porta l’experiència de l’existència?

Qui és capaç de preveure-ho tot?

I això exactament és el que em va passar. Tot seguia el seu curs. Tot tenia el seu sentit. Semblava que hagués de portar una direcció concreta amb el meu consentiment.

Però de sobte alguna cosa va passar.

Potser és que anava massa ràpid o potser jo mateixa em vaig deixar portar. Però la CORBA va arribar a la meva vida. I em vaig ben estavellar.

Tot va canviar de cop.

Canviaren els valors i els projectes.

Jo volia ser periodista. Volia conèixer món, escriure, donar la meva opinió. Era jove, pensava que tenia molt de temps per endavant. Però encara no sabia que la vida et pot portar moltes sorpreses.

Fa 13 anys que vaig canviar els meus projectes, que vaig decidir dedicar-me a una gran professió i vaig escollir tenir cura de moltes persones. Tantes com les que han passat per les meves mans i les que passaran en el que em pugui quedar de futur.

Fa 13 anys que vaig prendre una gran decisió que m’omple cada dia. Vaig aprendre el nou sentit de la meva vida, vaig entendre el que em faria sentir plena. Doncs vaig tenir el privilegi de conèixer una gran professió: la fisioteràpia. Un gran col·lectiu que fa un gran bé a la societat. I vaig entendre la importància de la nostre existència.

Fa 13 anys que vaig ser pacient i fa 8 anys que sóc “fisio”, i que gaudeixo i em sento cada dia més plena.

 

L'accident.

Em vaig despertar al quiròfan, recordo aquella llum i les bates verdes.

Després ja estava a l’habitació sola. Enguixada per tot arreu, amb el dolor i la confusió.

Jo era viva, però l’Àlex era mort.

Els amics i tot el que formava part de mi perdé valor. Havia perdut un gran amic i encara em faltava un gran camí per recórrer, i molta feina per recuperar-me del tot.

Tots els meus pensaments voltaven en una mateixa direcció, en la que mai tenia una resposta que em servís de consol.

Arribava a embolicar-me tant, perduda, que a vegades em sentia culpable i llavors tan sols em quedaven les llàgrimes.

Buscava ajuda, però no la trobava… allò perdut no ho torna ningú. És el que vaig aprendre.

El que em faltava ho havia de fer viure jo, dins meu, per donar-li vida. Per compartir tot allò que mai més en aquest món compartiria. Per viure dia a dia aquells moments que ja no tornaria a presenciar. Per convertir en realitat, encara que fictícia, aquell desig fet impotència.

Ja vaig adonar-me que aquell amor seria presoner hora rere hora, dia rere dia… sempre, per mai oblidar-ne ni el més mínim detall. 

 

La recuperació.

Ara era qüestió de temps, de lluitar per mi. De seguir endavant.

Els dies se’m feien esgotadors. El dolor era el protagonista.

Les visites d’aquells que m’estimaven i em feien costat eren interminables, però era molt cansat. Solament tenia un objectiu i era sortir d’aquella habitació presonera d’hospital.

Necessitava aire i tot allò que no valores quan ho tens, com aquelles estones de tranquil·litat al menjador de casa a ben dinat, o l´olor de macarrons que surt de la cuina els diumenges. Aquelles petites coses que et fan sentir bé i viva, la llibertat.

I ho tenia tot però molt llunyà.

De fet, tenia els dos braços i el peu esquerre enguixat, el que feia impossible la marxa. Em portaven amb cadira de rodes, i no solament això: em rentaven, em donaven de menjar, em pentinàvem… Era una total dependència.

El dolor, però, m’ocupava la gran part del dia: mals de cap, d´esquena, musculars… tot em feia mal.

De totes maneres, aquesta situació no va durar gaire. De fet vaig estar poc temps a l’hospital. A la família hi tinc molts metges, i segur que deurien conèixer a algú. Així que aviat em donaren el passaport per sortir d’allà. I m’enviaren a casa.

A casa és on, realment, vaig adonar-me de lo molt que tindria que treballar per tornar a ser la d’abans.

I pensava: 

– Com pujaré les escales per pujar a l’habitació.

– On estarà la infermera que em fa les cures cada dia? Qui em donarà els calmants quan ho necessiti?

– On estaran els metges?

– Qui em dirà el que he de fer?

Però la sortida de l’hospital va ser ràpida i amb condicions: cada dia, matí i tarda, hauria d’anar al centre de rehabilitació. Així que hauria de treballar de valent, tal i com manava el metge. 

 

La fisioterapia.

Tampoc sabia realment què faria tantes hores en un centre. L’únic que m’imaginava, després de l’experiència a l’hospital, era que segurament em farien mal i se’m faria pesat. Tantes hores allà dins!

Els records d’aquells dies son foscos. Els que es deixen veure, d’entre la boira que m’amaga la memòria, són escassos. Però el que sí sé, és que era cansat i esgotador.

El fisioterapeuta, els companys de gimnàs i tothom em feien molt de costat.

Treballàvem a diari, sobretot quan anaven traient-me els guixos de totes les extremitats lesionades. I començàvem a moure les articulacions que poques ganes en tenien.

Recordo com el “fisio”, en Marc, em doblegava cada dia els dits de la mà esquerra, que no responien al moviment. Jo pensava que estava perdent el temps, doncs no es movien ni obeïen les meves ordres! Era desesperant. Però ell, sàviament, em deia que “la paciència és la mare de la ciència”. Fins el dia que aconseguírem una petita resposta i férem una festa. Per acabar per moure’ls a la perfecció.

Recordo la duresa del meu treball per recuperar altre cop aquelles articulacions encarcarades per la immobilitat, i la feina que li deuria donar a en Marc. Sobretot quan em van treure el guix del turmell. I començàrem a moure’l. I amb el temps i la feina d´ell, dels seus col·legues i la meva, guanyàrem cada dia més arc i més força. Per acabar suant  com un animal, fent equilibris sobre un plat, que crec que ni tant sols m’hagués aguantat amb el peu sa!

Recordo la bicicleta, cansada i ensopida. El progrés diari. Les estones bones, dolentes, les tristes i les alegres. Les anades i tornades amb la cadira de casa al gimnàs i del gimnàs a casa. Més tard, amb les crosses i a la fi, sense res! Qui ho havia de dir! En tan poc temps!

Gràcies a ells, a vosaltres, que no tan sols em recuperaren físicament, sinó que foren amics que m’ajudaren psicològicament a passar un mal tràngol: la pèrdua d’un amic.

Que em permeteren plorar quan ho necessitava, que m’escoltaven, que em feren costat per a ser la d’abans, encara que “modificada”. Perquè, com he dit abans, ja no podia ser la mateixa. 

 

La vida quotidiana.

Gran part de la Clara s’havia quedat en aquella corba.

Gran part de mi, havia perdut aquella alegria ingènua de l’adolescència. Per caure en la crua realitat de la vida.

De cop, sense avís, tot era tristesa.

Com em podia haver passat això a mi? I a l’Àlex no li havien permès ni l’oportunitat de lluitar per la VIDA!

Jo seguia vivint i treballant per tirar endavant, sense tenir altra sortida, pels dos.

Vaig haver d’aprendre a viure amb aquesta realitat. I qui em coneix sap que ho vaig aconseguir. Gràcies a tots aquells que han topat amb mi i m’han fet costat.

La vida ja no és trista, és una lluita constant i una gran oportunitat per gaudir-la i gaudir dels grans moments que ens aporta. Per ser feliç al màxim, perquè demà mateix la podem perdre.

Per això mateix vaig seguir lluitant, fins a aconseguir estar físicament com abans, amb alguna que altra seqüela que arrossego.

El centre de rehabilitació seguia treballant, però ja sense la meva presència.

En Marc canvià de centre i ja no el vaig tornar a veure. I entrà en Quim, un gran “fisio” que vaig tenir la sort de conèixer i de treballar amb ell 8 anys de la meva carrera.

 

I què més puc dir?

Aquest és el gran motiu que m’ha mogut fins aquí. Gaudint consulta a consulta, pacient a pacient, de cada moment dins la nostre professió.

Sent feliç amb tot el que m’envolta, gràcies al que vaig aprendre amb l’experiència. El que he aconseguit a la vida i gaudint de la meva feina, la fisioteràpia.

Un món privilegiat de comptar amb aquest gran col·lectiu de professionals que formeu vosaltres, els fisioterapeutes. Al qual tinc la gran sort de formar-ne part.

PD: En memòria d’un gran amic, que mai ha tingut l’oportunitat de saber el que em va comportar a la vida l’últim instant que vam compartir.

 

,Alex y Clara

 

SHARE IT: