No és fàcil, de vegades, entendre el perquè passen aquestes coses. Moltes vegades m’ he fet aquestes preguntes:

Com pot ser que no es trobi millor aquesta vegada?

• Per què aquesta vegada no ha funcionat el tractament?
• Perquè tracto a algú i millora immediatament, i la mateixa persona en un altre moment i circumstància, amb el mateix diagnòstic i símptoma, no respon igual?
• Perquè tracto a dones que intenten tenir fills i es queden embarassades aviat i d’altres triguen molt, i fins i tot algunes no ho aconsegueixen?
• Perquè fent un mateix tractament un professional no funciona igual que si el fes un altre, al mateix pacient?
• Per què hi ha dies que sí i altres no aconsegueixo arribar on vull i puc en un teixit?

És així. No som un únic diagnòstic. Som un organisme complex, al qual no només afecta una malaltia específica, sinó que estem immersos en un brou de cultiu de temps, experiències, emocions; juntament amb les nostres circumstàncies i a sobre vivim en un altre brou: el de l’estrès.

Les coses que ens afecten, són per sí mateixes iguals, però cadascú les encaixa, les pateix, les interpreta i les gestiona dins les seves possibilitats. Per tant és lògic que una mateixa malaltia no es manifesti igual en un ésser humà que en un altre.

Dit això, és obvi que una lesió es comportarà de manera diferent en un individu que en un altre i, per descomptat, es percebrà per cadascú segons la seva capacitat de gestió, de tolerància i sota les seves circumstàncies vitals. I és evident que, segons la gravetat, podrem entendre la clínica i sospitar un possible pronòstic. Però en el nostre àmbit, la majoria de vegades 2 + 2 mai són 4.

Però amb aquesta reflexió aclaparadora, no vaig ni vull justificar tots els meus fracassos ni els meus èxits. Sols intento fer entendre el que exposo, i sota el vostre criteri, entengueu el que moltes vegades passa.

He pensat molt en tot això. M’agrada la meva feina, em diverteix el que faig, m’implico i de vegades arribo a pensar que no estic a l’alçada d’on hauria d’estar. Em sap greu no sempre poder ajudar a qui m’ho demana.De vegades no només cal saber el que se, per fer bé la meva feina. Per fer un bon tractament es necessita una bona qualitat de presència, una específica i clara intenció i per suposat una gran atenció. I no sempre es poden conjugar totes aquestes coses. Som humans. I no m’ estic justificant, és una realitat com un temple.

Per tant, l’èxit d’un tractament no només depèn de les meves mans i del bon i encertat diagnòstic del pacient, que ens sembla que és l’imprescindible. Hi ha molts factors que influeixen en un tractament profund com el que faig.

Per part del pacient, per exemple, ja hem dit que hi ha altres factors que poden alterar el producte com: la càrrega de la vida que porti cada un, l’historial clínic, el seu estat emocional, el seu actual circumstància, la gestió per part del seu organisme del conjunt de les seves malalties, seqüeles i lesió actual, l’estrès …

I per part del terapeuta: la presència, la bona intenció, l’atenció, l’empatia, el saber, l’experiència, la paciència, el carinyo …

Per tant no hi ha culpes, ni responsables (dins d’uns paràmetres clar), tot depèn de moltíssims factors que he d’intentar, no controlar, perquè no puc, sinó entendre i prevenir, per decidir la millor tècnica, el millor tracte i l’especial manera de basar el meu tractament . Fins a les paraules són poderoses en una sessió.

Una vegada, fa anys, em va dir un pacient, que venia a veure’m un cop l’any, que només venir ja el feia sentir millor. Només el fet de fer un repàs, l’inspirava tal confiança, que no necessitava gairebé que el toqués, tot i que tinguéssim temps. A mi em va fer gràcia i fins i tot carinyo sentir-ho, i m’ho vaig prendre com una floreta i afalac, però ara, ho entenc, més enllà del que va dir, entenc el que volia dir.

Per tant, dit això, ara ja he après a centrar-me sempre en estar com dec, en ser objectiva i lliurada, malgrat les meves circumstàncies, amb una màxima presència, intenció i atenció, com vaig aprendre d’un osteòpata i professor, que em va ensenyar a entendre i a acceptar millor, sense por, la meva manera de treballar en els meus orígens als qual sóc fidel. Treballar com jo sentia i a contracorrent amb el que havia après en aquells temps.

I amb el temps, tot i que a vegades em costi, he acceptat quan les coses no surten com tots voldríem. Perquè hi ha molts factors que influeixen en el resultat, i només he d’estar atenta per comprendre, acceptar i intentar, malgrat tot, ajudar a qui em dóna permís per entrar, influenciar i manipular el seu teixit. Sempre agraïda per això, i amb l’honestedat de lliurar-me amb el millor de mi, tant a nivell professional com personal.

Jo tracto amb la vida, només per això m’exigeixo el màxim.

Gràcies per deixar-me treballar i confiar en mi. Sense tots vosaltres no hauria arribat a entendre molt del que avui entenc quan treballo.

Una abraçada.