A l’article anterior vàrem parlar de la fasciïtis plantar, sobretot de com afecta a les persones que practiquen esport, especialment als corredors. Però no només els esportistes pateixen fasciïtis plantar, tothom n’és candidat. Solament cal sumar uns ingredients bàsics i ja la tenim instaurada al peu. Un d’aquests ingredients és el calçat, en concret, les xancletes.

Fem memòria: la fasciïtis plantar es presenta com un dolor a la planta del peu, en la majoria dels casos més intens sota del taló i es pot estendre fins a la base dels dits. El dolor és molt més intens al matí, just posar el peu a terra, i va afluixant passats uns 20 minuts. Reapareix després d’estar una llarga estona asseguts i recolzem de nou el peu a terra. També si fem llargues caminades o estem una bona estona dempeus. I si pressionem la zona, el dolor es reprodueix, a més de notar una corda fibrosa a la planta del peu.

Tal i com dèiem, la fasciïtis plantar s’origina per un sobreestirament de la fàscia plantar. Aquesta fàscia, que funciona com un esmorteïdor de l’arc plantar del peu, no té prou força per a mantenir-lo, i claudica.

A la nostra societat actual, passem molts mesos amb els peus tancats dins de sabates, botes o bambes. Un calçat que presenta una bona sola de goma que absorbeix la força del cos al caminar. Una bona subjecció mitjançant els cordons. I una forma interior anatòmica, que facilita l’acomodació del peu i, sobretot, li dóna un bon recolzament a l’arc plantar. De manera que durant molts dies a l’any anem amb els peus ben subjectes, ben recolzats i ben esmorteïts. En definitiva, ben calçats.

El problema arriba a l’estiu, quan apareix la calor, ens deslliguem les sabates i ens calcem les xancletes. Unes xancletes que com més fresques illeugeres, millor. Millor? Potser no tant.

Si hi ens fixem, passem de cop i volta d’un extrem a l’altre. A l’estiu canviem aquell calçat tancat, lligat, subjecte al peu, i que ens dóna un gran suport i estabilitat, per una xancleta solta, inestable, de sola ben prima, i en la majoria dels casos de sola plana.

I aquí apareix el problema. El peu no està acostumat a això, de cop el taló impacta sobre una sola més prima i menys consistent, els dits han de fer força “com una garra” per evitar que la xancleta ens marxi del peu, i l’arc plantar de cop perd aquell recolzament i obliga a la fàscia a treballar. Recordem, una fàscia que portava nou mesos tranquil·la dins d’una sabata, ben recolzada i ben relaxada.

I com ho fem a l’estiu? No és complicat. Per una banda, vigilar a l’hora de comprar-nos el calçat d’estiu.

• Hauria de ser el més anatòmic possible, evitant soles planes, i amb un bon recolzament de l’arc plantar.
• Ideal que sigui lligat al peu, de manera que els dits no hagin de treballar subjectant-la.
• I la sola que es vegi confortable i consistent.

Mai més podrem dur xancletes? I tant que sí. El secret és saber quan usar-les. Per exemple: si anem a la platja amb cotxe, i hem de caminar el trajecte just de l’aparcament a la sorra, cap problema. Si quedem amb els amics a la terrasseta del costat de casa per fer un aperitiu, cap problema. Quedem per anar al cine i s’ha de caminar poc, cap problema. Però si ens espera una tarda de compres, un dia intens de turisme, un concert de música dempeus, o un dia a la feina on estarem molta estona caminant o drets… millor una sandàlia lligada i ergonòmica.

Si malgrat seguir aquests consells, noteu molèsties al peu, no espereu a que se solucioni sol. Consulteu amb el fisioterapeuta-osteòpata per tal que la lesió no vagi a més i es pugui resoldre en breu.